Reflexions sobre San Francisco

No hi ha dubte que San Francisco es una ciutat cosmopolita. Cosmopolita però americana, per tant, dista un pèl de les ciutats europees en alguns aspectes, que de vegades resulten fonamentals per a entendre-les. Primer de tot quan arribes a una ciutat americana, ja de camí de l'aeroport, un té la sensació que tot és gran: les autopistes, els cotxes, les ciutats, les cases, la gent, els centres comercials, els supermercats, els productes que hi trobes dins, les minories... Tot és gran. De fet si algú ha anat a Texas (no és el meu cas) sabrà que fins i tot els insectes, els animals i les plantes són més grans que a la resta del país. 

La ciutat de San Francisco no és exageradament gran, hi viuen unes 800.000 persones però quan mirem la seva àrea metroplitana ens n'adonem que és enorme: més de set milions i mig de persones hi viuen, una població similar a la de tota Catalunya. Com diu la Ceyla, la mare de la Jessica, quan agafes el transport públic, sobretot el bus, i viatges amb ell, te n'adones a quin barri ets només veient la gent que hi entra. Quan ets al Financial District hi trobes barreges i al carrer hi veus gent que treballa en les oficines que hi ha als gratacels. Quan passes per carrers de China Town la majoria de gent que entra al bus és xinès. El mateix passa quan el bus et passeja per Mission, els quals entren al bus en aquest cas són llatins, sobretot mexicans. Si el que fas és anar a Heights Ashbury el que passa és que l'autobús s'omple d'outsiders, borratxos llanuts que continuen vivint als anys 70. Hi així és un no parar. L'interessant del cas és que pels barris més benestants hi veus gent humil al bus, els mateixos que treballen en les cases de la gent que mai agafa un transport públic. 

De fet, les races a San Francisco estan força barrejades, el racisme no és evident, però a l'hora de la veritat moltes vegades la gent s'agrupa amb gent de la seva mateixa ètnia o "raça". Tanmateix, com molt bé pots observar arreu, el que defineix aquesta societat, com segurament a qualsevol societat occidental, és el classisme. La gent es barreja en espais públics independentment si són negres o blancs o asiàtics. 

 

Avui hem caminat força per Russian i Nob Hill, antics barris amb grans mansions de gent benestant i burgesa. Les vistes són extraordinàries i hi ha enormes cases que es van mantenir després del gran terratremol de 1906 i el gran incendi que va arrassar gran part de la ciutat. Després hem agafat el bus i hem visitat un altre cop Haight Ashbury per anar a comprar discos a Amoeba. Amoeba és possiblement la botiga de discos més gran que he conegut mai. La superfície total déu sobrepassar els 800 metres quadrats i s'hi pot trobar gairebé qualsevol cosa de qualsevol estil musical. És extraordinàriament impressionant per a qualsevol que li agradi la música (o com a mínim els Record Guinness). Sincerament Haight Ashbury és un barri molt bonic i amb molta vida. Les botigues alternatives amb les més cares es barregen en un ambient de tolerància heretada de l'època del moviment Beat i Hippy. Tot i això, la veritat és que trobes molta gent que bruteja amb generositat, que sembla que l'única cosa que facin a la vida és veure-la passar més o menys afectats per alguna substància legal o no. Realment en aquesta ciutat, i a Haight Asbury en concret, trobes molta gent realmnet que no són d'eixe món (com dèia el poeta). Des d'allà es pot caminar i caminar passant per Tween Peaks, una talaia des d'on es veu tota la ciutat, fins arribar a Mission i Castro. Castro segueix igual però potser més modernitzat. És el barri gay més conegut del món que es va crear per a fer visible la comunitat gay i reclamar els drets que no tenien. Ara és un barri residencial amb el Castro St. com a carrer principal i on s'hi poden fer moltes coses, com, per exemple, visitar el Castro Theater, un cinema de la primera meitat de segle XX. De vegades, passejant per Castro i coneixent parelles gay et donen ganes de ser-ho, tot i que encara ara són discriminats en algunes coses.

La presó de Frida

A partir de la dècada dels 70 l'obra de Frida Khalo va començar a interessar àmpliament arreu del món fins al punt que en pocs anys es van publicar varies biografies sobe ella i es van començar a realitzar exposicions amb la seva obra. Fins al moment però, les pintures de Khalo només eren valorades per artistes del seu moment que ella mateixa va conèixer com és el cas de Picasso o Breton. San Francisco ha tingut una relació especial amb Khalo i el seu marit, el muralista mexicà Diego Rivera. Cap a la dècada dels 30 la parella va passar llargues temporades a la ciutat ja que a Diego Rivera se li havia encomenat diversos murals per a edificis oficials de la ciutat. Encara ara s'en poden contemplar a edificis com San Francisco Art Institut o al lobby del teatre del City College on s'hi troba un dels murals que més m'agraden de Rivera i un dels més espectaculars, el Pan America Unity. 

Doncs avui dimarts hem visitat part important de l'obra de Frida Khalo al SFMOMA. No cal dir que tot i arribar d'hora hem hagut de fer gairebé tres quarts d'hora de cua. Mentrestant hem pogut fer una bona xerrada amb la Maria i en Noel, amb els quals hem passat tot el dia. A l'entrar hem visitat part de l'exposició permanent que tenen en aquest museu i fins i tot s'hi podt admirar algun quadre i escultura de Salvador Dalí. Després d'això ha arribat l'hora d'entrar a l'exposició de Khalo on hem hagut de fer cua un altre cop. Qui diu que els americans no estan interessats per la cultura!! L'exposició de Frida Khalo estava plena a vessar i realment hi ha hagut moments de total colapse. Tanmateix, i tot i no haver-hi anat amb gaires ganes, l'exposició m'ha agradat més del que no havia imaginat. Si hagués de quedar-me amb algun quadre d'ella ho faria amb Frida Khalo a la frontera entre els USA i Mexico i There hags my suit o alguna cosa així. Tot i això he de referir-me a l'angoixa i buidor que et transmet gran part de la seva obra, marcada pel dolor, l'amor, la frustració i el mexicanisme. Realment Khalo no deixa indiferent.

Després d'aquestes emocions fortes hem anat a menjar fins a reventar al Chevy's, un restaurant mexicà no del tot autèntic però de menjar força bo i recomenat pel Noel que és txicano i, d'això, en sap. I per acabar d'adobar-ho ens hem dirigit al Pier 39 on hem agafat un vaixell que ens ha passejat pel Golden Gate i el seu pont i després Alcatraz. Realment des del mar es des d'on es pot tenir consciència de la immensitat de la Badia i els seus ponts. Les vistes del Golden Gate Bridge i el Bay Bridge són espectaculars, per no dir de la ciutat mateix de San Francisco. Sincerament aquest racó de món m'encanta.

Dues dades per acabar: El Golden Gate Bridge és un pont que enguany ha fet 61 anys i que es va pintant cada dia des de que es va construir per evitar que l'humitat i la sal de l'oceà el faci malbé. I l'altra és que de la presó de l'illa d'Alcatraz no hi va fugir ningú en el temps que va estar en funcionament. Només un pres, Theodore Cole, va poder saltar a l'aigua i no ja no se'l va tornar a veure mai més tot i que s'assegura que l'aigua gèlida i els corrents de la badia amb tota seguretat el van matar.

The Foggy Far West

Avui dilluns hem fet poca cosa. La boira realment comença a ser una mica emprenyadora. Volíem anar a caminar per una zona prop del mar al comptat de Marin però tot just passar el Golden Gate Bridge ens hem adonat que realment avui no era el millor dia per anar a caminar per Point Reyes. Davant la boira espessa i pixanera hem agafat el mapa i hem decidit anar a Santa Cruz, al sud de San Francisco prop de Monterrey, que al ser prop de 100 milles al sud de la boira, hem pensat que potser la cosa canviaria. La veritat és que la cosa ha canviat de manera radical, com ja ens té acostumats el clima estiuenc de per aquí. 

Santa Cruz es un poble descassos 50.000 habitants escampats per una gran area plena de boscos i davant del Pacífic, al nord de la badia de Monterrey. Va ser un antic enclau natiu i després va servir perquè els espanyols hi fundessin una Misión. Aquest poble, com segurament la majoria, són calcats als pobles de l'antic oest americà. Té un carrer principal on hi trobem els serveis i botigues i bars i restaurants en edificis bàsicament de fusta i que no exedeixen a molts estirar dos pisos d'alçada. La resta del poble, estigui al costat del Downtown o no, és bàsicament residencial. Aquí, a més, hi ha una universitat, la qual dóna vida al poble i, basicament, el que s'hi pot fer és practicar el surf, pescar, contemplar els lleons marins de la zona del moll o bé anar a disfrutar d'un parc d'atraccions amb muntanyes russes, maquines recreatives noves i "vintage", etc. De fet, després de marxar del poble ens hem assaventar-nos tot just arribar a casa que hi ha hagut un accident en una de les atraccions amb ferits inclosos.

Després d'això hem tornat a SSF i en el camí hem passat per l'arxiconeguda falla de San Andreas on han aprofitat per a construir-hi un pantà per avastir d'aigua a certes parts de la badia. Realment hem passat de la calor infernal de la California al fred de la boira de San Francisco poques milles abans de d'arribar a San Francisco. Despres d'aixo, de compres.

Quan més ens estem a California més em fa la sensació que l'estiu aquí arriba de manera diferent. Les zones d'interior i de costa però de més al sud gaudeixen d'un clima atemperat a tirant a caloròs o ultra asfixiant en el cas dels deserts. Això sí, no existeix gaire el terme de xafugor. En canvi les muntanyes fa un clima típic de muntanya i el que sorpren força és el microclima de San Francisco. Els vens humids que entren a primera hora de matinada sobre la peninsula col·lisionen amb els seus turons i fan que es condensi formant núvols. Hi ha dies que a la zona oest, ja no de la badia sinó de la península s'instal·la sobre la ciutat i no hi ha manera de fer el guiri sense que la boira se't pixi a la cara o bé anant gairebé amb anorac. Aquest país no deixarà de sorprendre'm.

Dinant amb les onades de Pacífica, sopant amb vistes de la badia

Avui hem dinat abans de migdia i hem hem quedat per sopar a les quatre de la tarda. Fins aquí res inusual. I el ben cert és que avui ha estat un dia intens i, segurament, el dia amb més regust nordamericà.

Després de visitar a uns familiars de la mare de la Jessica que sortien de l'església de SSF, hem anat a buscar la madrina de la Jessica, la senyora Rosita, una velleta guatemalteca força refinada que viu a Daly City i que ha viscut gairebé tota la seva vida als Estats Units. Hem anat a Pacífica i, més que dinar, hem fet un brunch, que per a qui no ho sàpiga és un àpat entre el breakfast i el lunch. Hem gaudit d'un buffet lliure ple de coses tan gustoses com molt calòriques que no penso pas confessar. Hem estat unes hores xerrant amb Rosita i ens ha explicat com quan ella va arribar als Estats Units encara la discriminaven per raons de raça. En concret ens explicava que quan entrava a bars o a restaurants no li servien o directament li demanaven que marxes perquè tenien reservat el dret d'admisió.

Pacífica és coneguda arreu dels Estats Units per la seva platja, pol d'atracció de centenars de surfistes d'origens diversos, i de tots els sexes, que remunten onades faci el temps que faci. Hem tornat a deixar la senyora Rosita a casa seva i, com deixant-nos caure muntanya avall, ens hem plantat al Lake Merritt per trobar-nos amb en Mike i en Philip, segurament de les parelles més entranyables que he conegut mai. Estaven acompanyats per uns amics: Sharon i Barry, Martha i per últim la Carol i en Tommy, els únics que coneixíem d'abans. Hem estat gaudint de la seva companyia prop del llac d'Oakland escoltant en directe la Banda Municipal de la ciutat interpretant clàssics americans: Leonard Bernstein, Benny Goodman, Ray Charles o John Philip Sousa. He de dir que ha estat emotiu i extremadament agradable i emocionant.

Després del concert hem fet una xerrada mentre Mike i Philip ajudaven els músics a desmuntar i hem anat a casa de la Sharon i en Barry, passant abans per la casa, hauria de dir museu, on viu en Philip. De la casa d'en Philip us en parlaré en una altra ocasió. En tot cas hem marxat amunt, amunt la muntanya d'Oakland i enmig d'un barri residencial molt benestant hem trobat la casa on ens esperaven per fer la barbacoa de rigor. La casa és realment de somni, grandiosa, ben decorada amb antiguitats i pintures de més de mig milió de dollars i electrodomèstics de mida americana, tot, amanit ab unes vistes espectaculars sobre la badia de San Francisco i el Golden Gate Bridge. Realment ha estat una vetllada d'aquelles de pel·lícula o d'anunci de Coca Cola: molta tranquilitat, un ambient desenfadat i moltes coses per explicar. De fet, sempre que estic amb aquesta gent em fa la sensació que són molt més carinyosos i interessants que els meus propis amics. A més, val a dir que tant en Mike i en Philip s'estimen de manera especial la Jessica i sa mare i, això, ho fan extensible a mi. A més, són la prova definitiva d'una percepció que vaig tenir el primer cop que vaig arribar a California; la gran majoria de la gent, sigui de la classe social que sigui, és gent especialment dolça i encantadora.

Per cert, i per acabar, la casa de la parella on hem sopat avui semblava com si fos una casa d'uns professors d'antropologia de Berkeley a mitjans segle XX. Potser haurà estat per la música de Vaughan Williams que sonava de fons per tota la casa, les peces d'art, els llibres, etc. 

Ah, i que sapigueu que Indiana Jones, a les seves pel·lícules, sempre surt en avió cap a les seves aventures des de San Francisco, on fa de professor en alguna universitat indeterminada de la badia.

Un dia a Stanford, Palo Alto

Leland Stanford va néixer a Albany, NY, cap el 1824 i al 1852 va marxar a California per a treballar a la botiga de queviures molt gran que tenien els seus germans. La cosa és que anys més tard es va quedar amb la botiga i gràcies a que un client, que estava en bancarrota, li va pagar els seus deutes amb accions d'una mina d'or de la qual tenia l'explotació, va esdevenir ric quan la mina temps després va començar a produir or.

Més tard, ell i uns quants comerciants més (coneguts més tard com The Big Four) de Sacramento van anar a una presentació d'un enginyer ferroviari i els va convèncer per a invertir en una línia de tren que conectés les mines de Sierra Nevada amb la civilització i que creuessin les muntanyes. Ells hi van invertir més aviat poc però van fundar l'empresa Central Pacific Railroad, que amb poc temps acabaria tenint el monopoli del transport a la zona oest dels Estats Units. Alhora, aquest tal Stanford va tenir temps de casar-se i tenir un fill, el qual als quinze anys va morir de tifus. Desfets, Stanford i la seva muller van buscar un lloc on poder fer construir un Memorial per al seu fill fins que, al no trobar-ne cap, van acabar construint-lo en unes terres que tenien a Palo Alto. No contents amb això van crear-hi una universitat de medicina, la qual esdevindria una de les més prestigioses del món.

Us recomano que hi passejeu pel seu enorme campus. Visiteu alguna de les seves biblioteques principals, les quals són descomunalment grans, la seva capella o la Torre Hoover, feta erigir per l'expresident dels Estats Units, el qual vivia amb la primera dama a Stanford. També us recomano que us deixeu caure pel University Ave de Palo Alto on hi trobareu un ambient relaxat, tranquil i agradable ple de botigues i on podreu comprar llibres a l'enorme llibreria Borders o comprar un i-phone a la botiga d'Apple.

També us recomano un local molt interessant per a prendre alguna cosa amb amics abans d'anar a escoltar música en directe, on hem quedat amb la Maria i altres amics de la Jessica a la tornada de Palo Alto. Es diu Cha cha cha i és un local del Mission St. de San Francisco on s'hi poden menjar "tapas" de diferents indrets apart de poder prendre la típica i horrorosa sangria. Això sí, tasteu la sípia arrebossada sucada amb alioli.

La Birria de 55th St.

Avui, després d'uns quants dies intensos, ens hem llevat tard i hem anat a comprar a una zona industrial de SSF. Primera parada a Marshalls, uns grans magatzems de roba i coses de la llar de saldo que es fan pagar a Europa i no gens barat. Després menjar i altres foteses a Lucky i Safeway. Cap novetat. Sempre hi trobes més coses de les que pots esperar.

Després d'això, visita "familiar" a Oakland. Passant un altre cop pel San Mateo Bridge i agafant la interestatal 880. La família Jimenez, els pares provinents de Guadalajara Mèxic, viu en una caseta humil al carrer 55 d'un suburbi també humil. Aquesta gent han estat sempre amistats de la família de la Jessica i sempre que venim per aquí els anem a visitar... com a la resta d'amistats i familiars. El que ha canviat més de quan vàrem venir per primer cop és que en Lio, un dels fills de la família, ja no hi és. Va morir fa poc després d'una llarga malaltia degenerativa. Tan ell com la seva germana Yesenia solien a jugar habitualment amb la Jessica des de que tenien pocs anys. Allà ens hi hem trobat mitja família, tots mexicans o "txicanos", i amb els qual hem sopat cap a les 5 de la tarda una realment bona Birria, un plat típic mexicà consistent en carn de vedella estofada durant 5 hores, arròs llarg poc especiat i puré de mongetes amanit amb col i ceba ratllades. Per beure aigua d'Ibiscus (anomenada pels llatins americans com a Agua de Jamaica) i deprés un pastís especialment comprat per a nosaltres, la Jessica i jo, extremadament bo i dolç.

Hem estat xerrant bastant. Aquesta gent ja l'havia vista gairebé tota la darrera vegada que hi vàrem anar i ja saben que jo no sóc espanyol tot i que habitualment es refereixen a Espanya quan parlen d'on venim. M'encanten els mexicans i altres llatins americans perquè no tenen els prejudicis ni cap tipus de xenofòbia envers els catalans. De fet, ells mateixos veuen els espanyols, òbviament parlant en general, com a gent els quals un dia els van conquerir. En tot cas hem estat parlant llarga estona i he tornat a veure el que ja vaig veure anteriorment: la gent gran parla en espanyol però els joves i sobretot els nens parlen gairebé exclusivament en anglès.

Cap a les 9 hem tornat a agafar el Bay Bridge, com ahir, cap a SSF. Aquest potser és el pont més espectacular dels ponts que hi ha a la badia. De nit és magestuós tot il·luminat ple de cotxes i amb les vistes cap al Financial District ben bé com si fóssim en una pel·lícula de Dirty Harry. Genial. L'únic que no, les cues que es fan al peatge.

Ponts, autopistes, ciutats, carrers, amistats i records.

Conduir a la Califòrnia urbana és fascinant. Tot i haver un límit de velocitat has de ser prou despert per a adequar la teva velocitat a la del fluxe del trànsit. Però quan veus que tothom va trepitjant el gas i practicant el campi-qui-pugui la cosa es fa una activitat trepidant; i més pensant que això passa de manera exclusiva a l'autopista. Per carrer, la gent canvia radicalment. Es relaxa, no supera el límit de velocitat i s'atura del tot a cada semàfor i en cada STOP o en cada pas zebra que es trobin encara que no hi hagi ni una ànima en kilometres a la rodona.

Hem passat per dos ponts avui. Per anar a la part oest de la badia hem agafat el San Mateo-Hayward Bridge, a la zona sud de la badia i que té més d'onze quilòmetres. Per tornar a San Francisco hem agafat el Bay Bridge, més cap al nord i que té uns tretze quilòmetres. Cal dir que les autopistes als Estats Units són gratuïtes, al contrari de Catalunya, però l'única cosa que es de pagament són els ponts, i en el cas de San Francisco sempre per a entrar a la ciutat, per sortir és gratuït.


Hem fet una ruta turístico-emocional en cotxe per la ciutat natal de la Jessica, Oakland, la ciutat més gran de la part est de la badia. Els barris de Piedmont, Montclaire, Chinatown, East Okland, West Oakland, Downtown... Els barris alts de la ciutat, els de la muntanya, són de somni: nets, ordenats, elegants, bonics, tranquils, silenciosos i carrers plens d'arbres, d'aquells barris residencials on mai no hi passa res. I el que s'endú el primer premi és Montclaire, una petita bonica barriada on un company de l'escola de la Jessica, Justin, ha obert una botiga de bicicletes. A mesura que baixes de la muntanya el paissatge va canviant radicalment. I el canvi més dramàtic es copsa a West Oakland, una zona plana prop de la badia amb avingudes amples, edificis antics molt deixats, bruts, plens de gent sense sostre ni feina o amb pocs recursos i on bàsicament són negres. Realment és increïble veure aquestes diferències en tan poc espai.

Després de tot això hem anat a dinar a Ratto's, una botiga de delicatessen europees (catalanes incloses) on s'hi poden demanar entrepans espectaculars i on la Jessica hi anava sovint amb els seus pares a comprar menjar. Després d'això un passeig pel Chinatown d'Oakland on hi viu la comunitat xinesa més gran dels Estats Units.

Hem quedat a Berkeley amb la Maria i en Ramses, amics de la Jessica del High School. Com a bons "guiris" hem aprofitat per a comprar sabatilles Converse molt més barates que a Europa, unes samarretes de la UC Berckeley i després hem anat a comprar menjar hindi per a emportar en capses de menjar xinès. Berkeley és coneguda arreu del món per la seva universitat, moviments socials i vida alternativa. Quan arribes des d'Oakland vas veient poc a poc cases plenes d'estudiants i gent jove arreu. El carrer principal és Telegraph Ave i és ple de gent amb paradetes de coses hippies i de botigues de música, roba i restaurants de cuina de mil classes on s'hi apleguen els estudiants. Hi ha ple de gent passejant, turistes, estudiants o gent lisiada i mig tocada manifestant-se, fumant... És un dels únics llocs de la badia on pots trobar gent fumant pel carrer. A més, no és il.legal anar pel carrer en boles.

Ostres... hi ha tantes coses per a explicar que me'n deixo la meitat i per altra banda em faig pessat alhora. Últim apunt. Si voleu prendre un gelat com déu mana aneu a Fenton's a Piedmont Ave. Un lloc Vintage on la Jessica anava a prendre gelats i on la mida més petita afartaria un lluitador de sumo. I si voleu prendre una pinta de cervesa després del gelat aneu al Pub Kerry House on l'amo és negre i la música de salsa és habitual... tot un Melting Pot.