Després de visitar a uns familiars de la mare de la Jessica que sortien de l'església de SSF, hem anat a buscar la madrina de la Jessica, la senyora Rosita, una velleta guatemalteca força refinada que viu a Daly City i que ha viscut gairebé tota la seva vida als Estats Units. Hem anat a Pacífica i, més que dinar, hem fet un brunch, que per a qui no ho sàpiga és un àpat entre el breakfast i el lunch. Hem gaudit d'un buffet lliure ple de coses tan gustoses com molt calòriques que no penso pas confessar. Hem estat unes hores xerrant amb Rosita i ens ha explicat com quan ella va arribar als Estats Units encara la discriminaven per raons de raça. En concret ens explicava que quan entrava a bars o a restaurants no li servien o directament li demanaven que marxes perquè tenien reservat el dret d'admisió.
Pacífica és coneguda arreu dels Estats Units per la seva platja, pol d'atracció de centenars de surfistes d'origens diversos, i de tots els sexes, que remunten onades faci el temps que faci. Hem tornat a deixar la senyora Rosita a casa seva i, com deixant-nos caure muntanya avall, ens hem plantat al Lake Merritt per trobar-nos amb en Mike i en Philip, segurament de les parelles més entranyables que he conegut mai. Estaven acompanyats per uns amics: Sharon i Barry, Martha i per últim la Carol i en Tommy, els únics que coneixíem d'abans. Hem estat gaudint de la seva companyia prop del llac d'Oakland escoltant en directe la Banda Municipal de la ciutat interpretant clàssics americans: Leonard Bernstein, Benny Goodman, Ray Charles o John Philip Sousa. He de dir que ha estat emotiu i extremadament agradable i emocionant.
Després del concert hem fet una xerrada mentre Mike i Philip ajudaven els músics a desmuntar i hem anat a casa de la Sharon i en Barry, passant abans per la casa, hauria de dir museu, on viu en Philip. De la casa d'en Philip us en parlaré en una altra ocasió. En tot cas hem marxat amunt, amunt la muntanya d'Oakland i enmig d'un barri residencial molt benestant hem trobat la casa on ens esperaven per fer la barbacoa de rigor. La casa és realment de somni, grandiosa, ben decorada amb antiguitats i pintures de més de mig milió de dollars i electrodomèstics de mida americana, tot, amanit ab unes vistes espectaculars sobre la badia de San Francisco i el Golden Gate Bridge. Realment ha estat una vetllada d'aquelles de pel·lícula o d'anunci de Coca Cola: molta tranquilitat, un ambient desenfadat i moltes coses per explicar. De fet, sempre que estic amb aquesta gent em fa la sensació que són molt més carinyosos i interessants que els meus propis amics. A més, val a dir que tant en Mike i en Philip s'estimen de manera especial la Jessica i sa mare i, això, ho fan extensible a mi. A més, són la prova definitiva d'una percepció que vaig tenir el primer cop que vaig arribar a California; la gran majoria de la gent, sigui de la classe social que sigui, és gent especialment dolça i encantadora.
Per cert, i per acabar, la casa de la parella on hem sopat avui semblava com si fos una casa d'uns professors d'antropologia de Berkeley a mitjans segle XX. Potser haurà estat per la música de Vaughan Williams que sonava de fons per tota la casa, les peces d'art, els llibres, etc.
Ah, i que sapigueu que Indiana Jones, a les seves pel·lícules, sempre surt en avió cap a les seves aventures des de San Francisco, on fa de professor en alguna universitat indeterminada de la badia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada