San Francisco no s'acaba mai

Per molt temps que estiguis a San Francisco i la seva badia te n'adones cada cop més que aquesta regió del món no s'acaba mai. Això em fa pensar que per molt que estiguis en un lloc mai te l'acabaràs, mai l'acabaràs de conèixer i això no deixa de generar unes emocions contradictòries. Per una banda, t'inquieta pensar que mai podràs conèixer tot el món i tot el que hi passa i el que hi ha. Però, per una altra, t'alleugereix pensar-ho, perquè sempre et quedaran coses per conèixer.

Els dies de diarrea, viatges allunyats i presses avui ja han disminuit. Hem reduit la marxa i hem decidit passar aquest cap de setmana llarg amb la Ceyla i, bàsicament, per San Francisco. Sense presses i sense objectius. Estem esgotats i, tot i que ens quedaríem una mica més per aquí, la veritat és que necessitem unes bones vacances de les vacances.

Avui hem anat al museu De Young que es troba en un extrem del Golden Gate Park. En aquest museu hi pots trobar una mica de tot, des d'art natiu americà a asiàtic o contemporani. Hem anat a veure l'exposició itinerant de Chihuly, un artista nordamericà que treballa el vidre i que fa coses totalment extraordinàries, de vegades un pèl kitsch, però de vegades impressionant a la vista per la seva complexitat en la seva creació. Si es puja al terrat d’aquest edifici vanguardista de formes irregulars i rectes s’hi pot tenir una bona vista parcial de la ciutat si és que la boira no t’ho impedeix.

Després de dinar hem intentat trobar un pedal loopstation per a mon germà que ens ho va demanar i que, en principi, haurà de ser el seu regal de Nadal i després ens hem mogut cap a Oakland un altre cop. La darrera vegada que vàrem veure a en Philip i en Mike, amics i antics veins de la Jessica i els seus pares, en el sopar  que vam fer vàrem quedar un dia amb l’escusa de fer fotos a casa seva. I és que casa seva és realment un museu. Tota la casa és de fusta i ja, tot just entrant-hi, et trobes amb la constant que defineix la casa: els rellotges I els fonògrafs antics. Ben bé no els hem contat però calculo que en déu tenir més de 20, almenys visibles, i potser alguns menys fonògrafs. No cal dir que gran part d’aquests objectes són força valuosos i és que per a que us feu una idea, el fonògraf més antic que té en Philip data d’abans del 1900 i no toquen discos sinó conus de cera i les agulles són de cactus i tan sols es poden emprar una sola vegada. Però això no és res, tota la casa té dissemintas objectes antics i tan el forn, com la cuina, com el water són de fa entre 60 i 100 anys. Fins i tot hi té penjats uns vitralls de l’antiga catedral d’Oakland abans que l’enderroquessin després del terratrèmol del 89. Per la resta doncs el de sempre, menjar, beure, xerrar I riure. Realment aquesta parella és molt especial i interessant i sempre sabent tractar de manera esquisida als seus amics.

Demà també tenim una trobada especial. Hem quedat a l'Exploratorium amb en Dani Jimenez i la seva xicota, la Cristina. Per a qui no ho sàpiga, en Dani és una espècie de científic showman que apareix ja de fa unes temporades al programa El Club de TV3, on també hi treballo. El Dani i la Cristina estan fent un tour pels

Estats Units I hem pogut quedar per demà. Serà un luxe estar unes hores a l’Exploratòrium amb en Dani que ens explicarà amb gran passió i senzillesa les coses que hi trobarem. L’Exploratorium va ser el primer museu de ciència i tècnca del món i és considerat el millor, el model a seguir per la resta de museus del món. Allà, adults i infants observen, escolten, toquen, experimenten i, en definitiva entenen I aprenen. És realment un lloc molt especial i, amb la companyia d’en Dani i la Cristina, encara més.

Després d’això i per a concloure hem quedat amb la Maria i la Shana, una amiga peruana de la Ceyla i el seu cap de departament de l’Hospital de St Francis. Soparem al Beach Chalet, un bar-restaurant-cerveseria davant de l’oceà on, o hi pots sopar normal en un jardí amb música en directe o pots sopar entaulat amb vistes a l’oceà. Realment agradable, menjar abundant i la Porter artesana força bona. Realment la Ceyla ens porta a llocs, ja no interessants, sinó de qualitat. Fer de “turista” així és un luxe.

Al sortir del restaurant ens trobarem ple de grups de persones a la platja al voltant de fogueres i la boira extramadament pixanera que ens acompanyarà a casa de la senyora Delfina i, d’aquí, a casa.