La presó de Frida

A partir de la dècada dels 70 l'obra de Frida Khalo va començar a interessar àmpliament arreu del món fins al punt que en pocs anys es van publicar varies biografies sobe ella i es van començar a realitzar exposicions amb la seva obra. Fins al moment però, les pintures de Khalo només eren valorades per artistes del seu moment que ella mateixa va conèixer com és el cas de Picasso o Breton. San Francisco ha tingut una relació especial amb Khalo i el seu marit, el muralista mexicà Diego Rivera. Cap a la dècada dels 30 la parella va passar llargues temporades a la ciutat ja que a Diego Rivera se li havia encomenat diversos murals per a edificis oficials de la ciutat. Encara ara s'en poden contemplar a edificis com San Francisco Art Institut o al lobby del teatre del City College on s'hi troba un dels murals que més m'agraden de Rivera i un dels més espectaculars, el Pan America Unity. 

Doncs avui dimarts hem visitat part important de l'obra de Frida Khalo al SFMOMA. No cal dir que tot i arribar d'hora hem hagut de fer gairebé tres quarts d'hora de cua. Mentrestant hem pogut fer una bona xerrada amb la Maria i en Noel, amb els quals hem passat tot el dia. A l'entrar hem visitat part de l'exposició permanent que tenen en aquest museu i fins i tot s'hi podt admirar algun quadre i escultura de Salvador Dalí. Després d'això ha arribat l'hora d'entrar a l'exposició de Khalo on hem hagut de fer cua un altre cop. Qui diu que els americans no estan interessats per la cultura!! L'exposició de Frida Khalo estava plena a vessar i realment hi ha hagut moments de total colapse. Tanmateix, i tot i no haver-hi anat amb gaires ganes, l'exposició m'ha agradat més del que no havia imaginat. Si hagués de quedar-me amb algun quadre d'ella ho faria amb Frida Khalo a la frontera entre els USA i Mexico i There hags my suit o alguna cosa així. Tot i això he de referir-me a l'angoixa i buidor que et transmet gran part de la seva obra, marcada pel dolor, l'amor, la frustració i el mexicanisme. Realment Khalo no deixa indiferent.

Després d'aquestes emocions fortes hem anat a menjar fins a reventar al Chevy's, un restaurant mexicà no del tot autèntic però de menjar força bo i recomenat pel Noel que és txicano i, d'això, en sap. I per acabar d'adobar-ho ens hem dirigit al Pier 39 on hem agafat un vaixell que ens ha passejat pel Golden Gate i el seu pont i després Alcatraz. Realment des del mar es des d'on es pot tenir consciència de la immensitat de la Badia i els seus ponts. Les vistes del Golden Gate Bridge i el Bay Bridge són espectaculars, per no dir de la ciutat mateix de San Francisco. Sincerament aquest racó de món m'encanta.

Dues dades per acabar: El Golden Gate Bridge és un pont que enguany ha fet 61 anys i que es va pintant cada dia des de que es va construir per evitar que l'humitat i la sal de l'oceà el faci malbé. I l'altra és que de la presó de l'illa d'Alcatraz no hi va fugir ningú en el temps que va estar en funcionament. Només un pres, Theodore Cole, va poder saltar a l'aigua i no ja no se'l va tornar a veure mai més tot i que s'assegura que l'aigua gèlida i els corrents de la badia amb tota seguretat el van matar.