Del cor financer a l'ànima de la ciutat

Hem començat el dia esperant mitja hora un bus que ens portés a l'estació del BART de SSF. El BART és, de fet, el Bay Area Rapid Transport, una mena de metro d'estètica Star Wars de 10 vagons de llarg que va cagant llets i fot un soroll infernal. Surts mig sord i un pèl marejat.



El matí l'hem passat al Financial District, fent una passejada de vàries hores per carrers típics com Market St., Drumm St., Sacramento St., Front St. Montgomery St. i un llarg etc. que ens transporta a la fundació de la ciutat. Com és força habitual en ciutats nordamericanes és habitual veure ple de gent força ben vestida que treballa en els gratacels dinant o prenent alguna cosa en parcs o en algun dels centenars de restarants de la zona financera. Però el que més frapa és caminar per carrers on mai no hi toca el sol per culpa dels gratacels que s'amunteguen un al costat de l'altre i veure, per altra banda, petits edificis antics de totxana i un pis d'alçada convivint pacíficament amb els monstruosos edificis de ciment i vidre.




Després d'aquestes fortes emocions hem decidit anar a dinar a un xinès de Chinatown; d'on si no? Després de voltar un pèl hem acabat anant al Chef Hung's Restaurant de Clay St., un "antro" subterrani que ens ha fet el pes després de cansar-nos de la nostra indecisió. Un local petit, auster i un pèl cutre que tenia les parets plenes de cartells de colors llampants i totalment escrits a mà i en xinès i que tenia clients occidentals i xinesos a parts iguals. Ens ha atès un xinès un pèl americanitzat, un pèl obès i molt simpàtic que ens ha pres nota mentalment. Hem demanat similar al que demaneríem a Barcelona però amb la diferència notable de gust i de quantitat: si en un xinès de Barcelona t'omples amb un menú de 6 euros, aquí amb un simple plat de 6 dollars, simplement reventes. Sincerament ha estat una esperiència que m'ha tornat a recordar pel·lícules americanes de la infantesa. Fins i tot, a l'acabar, el noi ens ha portat dues galetes de la sort i ens ha preguntat si ens volíem endur el que ens havia sobrat... ben bé uns 3 dollars i mig per cap.


Els missatges de les galetes deien:

- You will take a pleasant journey to a place far away.
- Remember three months from this date. Good things are in store for you.



Després d'això hem anat de compres per Union Square. Allà hi ha de les millors botigues de la ciutat i hem aprofitat per anar al GAP i al LEVI'S Store. Val la pena. Després un cafè per a emportar i agafar el bus cap a Haight Ashbury.



Després de pujar tot Mc Allister St. hem anat a parar a St Ignatius Church, al costat de la University of San Francisco. Òbviament el campus d'aquesta universitat era mort i només hi havia uns quants entrenant al camp de baseball. Hem entrat en una facultat de ciència per anar al labavo i mentre esperava la Jessica m'he assaventat gràcies a un retall de diari enganxat en un suro que segons un matemàtic americà hi haurien unes 45.000 maneres diferents de cordar-se les sabates. Després hem sortit. Hem recollit una pilota usada de baseball que se'ns ha creuat pel camí i mentre la boira ens mullava hem anat cap a la confluència del carrer Haight i el carrer Ashbury. Aquest barri és el que va veure néixer el moviment Beat i més tard el Hippie i que s'assembla una mica al Portobello de Londres però més gran i variat. Hem tingut temps de passejar un pèl, agafar el bus 71 i anar cap a buscar el BART per tornar cap a SSF.



El bus anava ple. Ens hem assegut darrera de tot on també ho han fet una dona d'uns 55 anys i un home de 47, el típics outsiders borratxos de Haight Ashbury que en el seu moment van ser els hippies amb els quals tot el món s'hi va emmirallar i que, van quedar tan frapats, que s'hi van quedar fins al moment. Ambdós feien pudor de diferents substàncies corporals i no. Cridaven per parlar i la dona portava un gos que se'm va asseure als peus. Parlaven de coses inconnexes mentre s'obrien unes cerveses i se les servien en uns mugs de cafè amb llet. Van tenir temps de repassar les seves vides personal i que m'escopissin vàries vegades. Tot plegat un bany de realitat.



La tornada tranquil·la. Vam anar a la típica Corner Shop regentada per un hindú i vàrem comprar unes cerveses locals, la Anchor Steam Beer de San Francisco. Sopar i dormir.

Demà serà el primer dia que la Ceyla, la mare de la Jess, ens deixi el seu cotxe.

Avui la boira escampa i torna l'estiu

Es té la percepció que als Estats Units d'Amèrica es menja fatal. Òbviament és una percepció estesa i que té una part de raó. El fet és que si vas a un Supermercat pots trobar de tot. Ahir vam anar a comprar a Longs, una espècie de lloc que va començar sent una farmàcia a l'engròs i ha esdevingut una espècie de Lidl amb farmàcia. Una farmàcia on, incomprensiblement, s'hi pot comprar fins i tot tabac i per confòs que sembli es veu que a partir de l'octubre ja no es podrà fer. Després, al costat vam anar als coneguts magatzems d'alimentació Safeway on vam comprar bàsicament fruita i verdura. Allà vam adonar-nos per desena vegada que almenys a Califòrnia es pot menjar molt sa (i amb una atenció gran als productes biològics) però que alhora tens tanta oferta de "marranades" de molt bon gust i de mida gegant que és difícil dir que no. Al beef jerky, al pop corn banyat amb formatge cheedar o als Reese's són tres coses a les que no li dic que no, com tampoc li vaig dir que no al frankfurt embolcallat de pasta de pretzel. En tot cas són "marranades" boníssimes i que un cop a l'any no fan mal. 

South San Francisco no està dissenyada per a caminar. I d'això te n'adones quan has d'anar a comprar al Safeway caminant. Un trajecte que faries en 5 minuts en cotxe des del Down Town, l'acabes fent en 25 minuts per voreres mal fetes, polígons industrials, semàfors que duren 10 segons en color verd i ple de camions i picks up de gran cilindrada bramant aquí i allà. És comprensible que tothom agafi el cotxe per a fer qualsevol de les coses bàsiques que en les ciutats europees es fan al costat de casa. I més tenint en compte que el transport públic no és una meravella.

Hem anat a San Francisco després de dinar... però per primera vegada des que venim aquí hem anat en transport públic. Realment és lent. L'autobus 130 o 132 et deixen a l'estació del BART. La gent, com per exemple el conductor de l'autobús o la caixera del súper o qualsevol altre, segueix sent extremadament educada i comunicativa, la qual cosa sorprèn a qualsevol europeu de ciutat, tan del nord com del sud. 

Hem arribat a San Francisco i hem baixat a Powell. Enmig del Financial District i Union Square, l'antic San Francisco, hem decidit anar a China Town, un lloc obligat per a visitar. Enmig de gratacels, botigues més o menys bones i ple de gent es manté el barri xinès, de San Francisco, un dels més grans del món fora de la Xina clar. S'entra per la cantonada de Grant Street amb Bush Street que és l'anomenada Gateway del Chinatown. El primer que salta a la vista és que els edificis són molt baixos i d'una edat de 100 anys els més antics. Sembla un decorat de cinema d'una ciutat cantonesa i la majoria de gent que t'hi trobes és xinesa o turistes. Hi trobes botigues de tot tipus: d'electrònica, souvenirs, restaurants, antiguitats, de productes de la llar i alimentació xinesos i per a xinesos... Aquest barri sempre em fa pensar en la pel·lícula clàssica dels 80 de a qual només recordo el títol en espanyol: Golpe en la Pequeña China. Fins i tot vaig trobar un lloc on hi posava el nom del dolent de la pel·lícula, Xin Tao.  

Durant la nostra estada al Chinatown feina un cel espectacular el qual només es pot veure a San Francisco. Imagineu un cel blau i assoleiat ple de gratacels per on l'escola de tant en tant la boira volant a alta velocitat i que dóna sensació de vertigen. Realment excepcional.

La boira sembla que vulgui escampar

Ja s'ha fet de dia al Pacífic Nord. Hem fet més o menys el mateix que fem un dia normal: ens hem llevat, dutxat i esmorzat. No hem tingut el còcktel de tomàquet amb all i alfàbrega fresca que habitualment prenem en dejú cada dia però hem menjat torrades de Sour Bread amb tomàquet i oli acompanyat d'embotit i formatge mozarela en barra anomenat String Cheese. Després un cafè d'Amelita amb llet. Tot correcte.

La veritat és que no tenim jet lag més que res perquè això passa quan vas contra horari però no pas quan viatges en la mateixa direcció que el sol. És fascinant. Ahir el vol es va fer molt pesat, sobretot el primer per anar a Philadelphia. No s'acabava mai i no podies mirar ni per la finestra perquè ens havia tocat el passadís central. EL trajecte cap a San Francisco ja va ser una altra cosa: dues finestres, tres seients per als dos, turbulències vàries i la mev primera tempesta en avió. Núvols negres ben amenaçadors, llamps i soroll de motors en plena turbolència mentre queia una pedregada... Emocionantment acollonidor.

El mes d'agost a San Franciso és fresquet. La boira que entra pel Pacífic s'instal·la a la part oest de la badia i fa baixar més de 15 graus la temperatura que fóra normal per a l'època. En canvi en la part oest de la badia, a Berkeley o a Oakland, la temperatura és d'estiu i, per tant, pots passar d'un hivern molt suau a un estiu força rigorós només en 4 milles de pont, un dels ponts que travessen la badia. 

Avui serà un dia d'aclimatació. Passejarem pel centre de South San Francisco i potser anirem a San Francisco en BART, una espècie de rodalies o metro, que en prou feines té dues o tres línies. Una cosa tranquil·la, esperem. Per cert, que aprofitarem per a comprar alguna samarreta de màniga llarga i un cable per a introduir les fotos al Mac... sempre t'acabes deixant alguna cosa a casa... i en aquest cas,i per ara, ha estat el maleït cable per passar les fotos!!